20 de novembre de 2010

El 18 de juliol de 1936, es produí un alçament d'una part de l'exercit espanyol contra el seu govern democràticament elegit a les urnes. Aquest cop criminal, com es consideraria a l'actualitat, no seguia cap corrent ideològic, com si eren el feixisme a Itàlia o el nazisme a Alemanya. Aquest moviment era una reacció de les classes acomodades descendents de l'absolutisme, de la dominant classe religiosa i de la burgesia enfront les reivindicacions de millora de la majoria del poble espanyol. Aquest poble havia viscut durant anys baix els capricis d'una monarquia, els Borbón, i els seus governs corruptes, que fins i tot havien permès una dictadura en la dècada dels anys 20, la de Primo de Rivera. No tenia llibertat, ni educació digna, ni sanitat, ni treball, ni futur, només submissió a la corona.
Amb el govern de la II República, s'inicia al país un progrés, un creixement i una culturització que no es tornaria a veure al país fins als anys 80. Com a tot proces de canvi, es produïren abusos, tan per part dels reformadors com dels conservadors. El cert és que democràtica, també fou una època convulsa, on abans del govern del Front Popular governà una coalició de dretes, la CEDA.
Tres foren els generals rebels, José Sanjurjo, Emilo Mola y Francisco Franco. A pesar de no ser el cap del colp d'estat que desemboca amb la Guerra Civil, la mort de Sanjurjo i de Mola deixa Franco com a únic cap visible del bàndol denominat nacional. Durant la guerra, Franco rebé l'ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini i de l' Alemanya nazi de Hitler, com es veu per exemple al bombardeig per part de la 'Legion Condor'. Informes nazis donarien a conèixer que Franco era el preferit per el Reich donat la seua docilitat ideològica. Espanya fou emprada com a banc de proves de les armes que mes tard assolarien Europa. Els governs europeus, temorosos del creixent poder del comunisme i la classe obrera, amb el cas de la URSS que si ajudava als comunistes en combat, no ajudaren la Republicà Espanyola. Aquesta, a més visqué la divisió entre les diferents faccions i partits que la composaven, mes preocupats de imposar la seua visió del món que de guanyar la guerra. Enfront, Franco tingué el recolzament dels monàrquics, on el propi príncep Joan de Borbón va intentar allistar-se al exercit nacional; juntament amb les classes oligarques del país, que veien com qualsevol forma d'aturar el moviment obrer els afavoria a mantenir els seus privilegis; i també la església catòlica, que davant la pèrdua de poder que significava la Republicà no dubta en qualificar la guerra civil espanyola de croada davant els infidels. L'església havia vist amb preocupació el creixement de la ciència, la pèrdua del monopoli de la educació dels infants i del control intel·lectual del poble, no l'interessava un poble culte, però la seua actuació no fou diferent al que va tenir amb la italià feixista o l' alemanya nazi, buscant sobreviure sense pensar en el poble.
El resultat de la guerra fou la victorià total del exercit rebel sobre les tropes fidels a la república el any 39. Això va produir l'acumulació de poders absoluts en mans d'un militar d'escassa preparació per al govern d'una nació, Franco. La repressió contra els vençuts fou immoral i fins i tot alts càrrecs nazis es van sorprendre del tracte donat als vençuts. Els primers anys foren dubtosos per el seguiment de la Segon Guerra Mundial, on primer l'Espanya de Franco s'alia al costat de Hitler, per a després passar a una neutralitat relativa. Com a contraprestació, els republicans espanyols seran enviats per Hitler, a petició de Franco, a camps d'extermini com Mathaussen.
Amb la seua derrota al 1945, el únic estat feixista que es manté a Europa es el de Franco, i es plantegen per Churchill, primer ministre britànic, les mesures per asfixiar al regim internacionalment. Peró donat a que els Estats Units consideren que una dictadura feixista es un bon aliat contra el seu nou enemic, el comunisme i la URSS, el regim rep suport internacional en els anys 50. D'aquesta manera la vergonyosa actuació dels governs internacionals es manté al sud d'Europa, però tan sols per la situació estratègica del estret de Gibraltar, i el regim guanya temps.
¿Peró quina es la situació del poble espanyol baix el govern de Franco? Els primer anys son nefastos per a Franco, amb unes idees molt marcials, organitza l'estat com si d'una caserna militar es tractés, amb racionaments i control d'infraestructures, donant origen a un mercat negre anomenat 'estraperlo'. El poble passa fam i les solucions proposades son insuficients, i només l'autoritat militar i la ma de ferro el manté al poder. Franco desconfia de qualsevol tipus de organització no militar o burocràcia civil. L'església manté els seus privilegis en educació, patrimoni i moralitat, a canvi de la reivindicació de la hegemonia i el recolzament al regim. La situació dels vençuts es de repudiats al seu propi país, i moltes son les penúries i els patiments tant d'ells com de les famílies, situació que es repetira durant tota la dictadura. També tot seran empleats com esclaus en la construcció d'un monument de record a la 'victòria' i en lloa del dictador, el 'Valle de los Caidos', a la postre tomba i mausoleu del dictador. Fins i tot existeix la por a ser denunciat com a simpatitzant de la republicà, i no seran pocs els que s'aprofiten d'aquesta situació per augmentar el seu patrimoni denunciant innocents. Només els mes fidels al regim creixen en el seu patrimoni i qualitat de vida, tots baix la protecció moral de l'església. La resta del poble viu amb el just i dona gracies a les almoines que li donen els rics. Com dicta la societat i el nacional-catolicisme, a la fi del tot, son els vençuts, sort que els deixen viure.
La situació econòmica fa canviar els plans a Franco, pressionat per els governs nord-americà i com a preu per entrar en Nacions Unides per obtindre reconeixement internacional i donat la situació de col·lapse de la economia nacional, deixa entrar al govern els tecnòcrates als anys 60. Franco els considerava quasi pitjor que els comunistes, ja que considerava que només les institucions tal i com eren abans podien funcionar, i veia qualsevol canvi com una amenaça a la Espanya que ell creia, a la seua. S'impulsen algunes millores, però el sistema esta viciat i no aconseguís els rendiments esperats, el regim manté una visió del mon proteccionista i evita inversions o idees estrangeres. La societat espanyola, mentre a Europa es viu un renaixement important, viu estancada amb unes infraestructures impròpies de la segon meitat del segle XX. No existís llibertat de cap tipus, i fins la mort del dictador qualsevol podia ser empresonat, torturat o afusellat per pensar diferent al regim.
Per contra del que es pensa, no ni ha cap moviment filosòfic, ni polític ni cap justificació intel·lectual que marque el ideari del nacional-catolicisme de Franco. Tan sols el mantenir-se al poder i evitar els canvis que eviten un major repartiment de les riquesses, una llibertat religiosa o de pensament son suficients per a durant prop de quaranta anys col·lapsar un país que amb la Segon República fou exemple per a molts països en vies de desenvolupament industrial, cultural i de llibertats. El dictador desconfia públicament de tot allò que no siga la paraula del seu déu, i fins i tot desfila baix pal·li com si d'un monarca es tractes, amb el suport del Vaticà i la conferencia episcopal.
Franco serà un dels pocs dictadors que morira al poder, de mort natural. En el seu testament indica que s'establis a espanya la monarquia i que regnes Joan Carles de Borbón. Amb l'arribada de la democràcia parlamentaria, el país podrà per fi abandonar les arcaiques situacions produïdes per un estat insuficient, malpensat e inútil, mai preparat per a governar un país i que dugué un retràs al país de varies dècades envers els seus veïns. Amb la mort del dictador la cultura i el pensament diferent i fins i tot mes brillant en la majoria d'ocasions al imposat per el regim i l'església, pogueren sortir a la llum abandonant la clandestinitat.
Hui, any 2010, encara ni ha víctimes de la repressió criminal de Franco posterior a la Guerra Civil, que consten com a criminals per pensar diferent. Encara ni ha víctimes d'aquella repressió que reposen en els seus ossos a les carreteres del país, i les seues famílies no tenen tombes on recordar-los. Cap beneficiat, o institució eclesiàstica ni militar de les que van donar suport ni al colp ni a la posterior repressió (els actes de guerra son propis de la barbàrie que la guerra mateix comporta) ha demanat perdó per els seus actes. Peró no es cap d'aquest el motius esmentats justificaria aquest article, però sí un no nomenat.
La major victòria del franquisme, aquella que ens dura a repetir si no es revertís la situació els errors del passat, es la ignorància, la desmemoria i el desconeixement. La mateixa incultura que permet que ni haja gent que diga que amb Franco es vivia millor, generalitzant. El mateix desconeixement que fa que joves que no saben de que parlen honren el franquisme. El mateix oblit que permet que el mausoleu del dictador siga això, un monument però nomes per a una part d'Espanya, els hereus dels guanyadors, no tots els caiguts en aquella barbàrie. El desconeixement de la pobresa, les penúries i la por que el regim dugué durant molts anys a Espanya. La incultura d'assimilar record i revenja. La ignorància promoguda per una societat que no vol recordar lo cruel i animal que pot ser amb el seu veí, i que no ho ensenya a les escoles. En definitiva, la major victòria de Franco i el franquisme no va ser la guerra civil, ni les dècades de govern, ni el enriquiment dels seus, ni el catolicisme intolerant arrelat a la societat. La major victorià fou que hui, 20 de novembre de 2010, hi haja gent que el trobe a faltar.