L´esport al poble.

Quan tenia deu anys, jugava a la pilota pels carrers del poble, independentment de què passaren cotxes, el tràfic no era dens. Més tard, quant era més major, no teníem altre remei que botar la tanca de les escoles si volíem jugar un partit de futbol o de basquet. Quant vaig complir divuit anys, la situació no havia canviat gaire, i jugarem fins que algun veí es queixava, o passava la policia local, que ens enviava. Amb el temps l’alternativa a l’esport de risc, ja que la tanca de les escoles no es baixeta, es va convertir en anar al bar. Avui en dia la única alternativa per practicar esport al poble és pagar per gastar el poliesportiu, això si, si estàs disposat a anar-hi a uns horaris intempestius, ja que hi ha seccions esportives, que amb tot el dret, es clar, també l’utilitzen.

Front aquesta reflexió, jo em pregunte... tant costaria habilitar un espai cercat amb una tanca, amb un parell de porteries o un parell de cistelles, o totes dues, en algun dels parcs del poble? Amb els meus propis ulls, he pogut veure, com en altres pobles açò és una realitat, i perquè no al nostre? en avingudes com la Sant Josep Obrer, al mateix parc, o fins i tot en les rodalies del pavelló es podria construir fàcilment, i amb un manteniment mínim, perquè aquella persona interessada en practicar esport poguera fer-ho sense cap mena de problema.

Això pel que fa a esports de pilota, però sense oblidar altres, ja que en el nostre poble han sorgit modalitats esportives noves, tal volta amb pocs participants, però no per això menys importants. Un exemple d’aquests és l’escalada; tan difícil és habilitar una de les parets del pavelló, una interior i una exterior per a construir un rocòdrom? Per no dir que el poble necessitaria un Servei d’esports funcional que es dedicara a coordinar i solucionar qualsevol problema que sorgíra. A més, tota aquella societat esportiva que necessites un lloc de reunió deuria obtenir les facilitats per part de la regidoria corresponent, ja que l’esport és un bé per al poble, no una despesa inútil com pensen alguns.

Tanmateix, el consistori local deuria vigilar que es fa en les subvencions que es concedeixen. La virtut d’aquestes subvencions deuria ser el promoure l’esport en el col•lectiu de veïns de Betxí, i no tan sols mantenir antics clubs esportius afonats per una mala gestió. Em pregunte, quants betxinencs hi han al primer equip del Betxí, tenint en compte la subvenció rebuda i les facilitats amb que compten? Això si, no oblidem que gaudeix no tan sols d´una important injecció econòmica, si no de l’ús del camp de futbol municipal. No tan sols això, sinó que es manté una escola de futbol municipal, amb jugadors que ni tan sols poden jugar al club en el que deurien, ja que per aquesta raó se'ls ha volgut cobrar en el passat. No es deurien permetre aquestes situacions amb diners públics. Un altra problemàtica que també està present és el condicionament de instal•lacions, horaris i preus. Ara diuen de instal•lar gespa artificial al camp municipal, però...per a què jugue qui? Gent de fora amb el seu sou? I la gent del poble, no ho pot gaudir? Perquè els joves paguen per jugar.

Un altra activitat problemàtica per al consistori és el futbol sala, com hi forme part no en parlaré molt, però tal vegada deuria tenir una major atenció i cuidar-la més degut al nombre de participants. Si be ha disminuït aquest nombre en els darrers anys, tal vegada potser per la falta de tacte del ajuntament, sense deixar a banda que la situació econòmica és també un factor. Com he dit, no és una despesa, és un servei al nostre poble. També seria qüestionable perquè els aficionats al tennis a Betxí deuen acudir a pistes privades quan existia una pista abans, però tots sabem que és en aquest moments.

I ja posats en feina, em sembla vergonyós que tant els vestuaris del frontó municipal com els d’algunes de les instal•lacions siguen utilitzades com a latrines davant de qualsevol celebració que allí es duga a terme, davant la passivitat de l’ajuntament. També és molt admirable que després de pagar per gastar el pavelló municipal no es puga gaudir d’aigua calenta a les dutxes, per supost en precari estat, o d’uns vestuaris decents amb calefacció. També és molt cridaner el fet que tenint espai només siga habilitat un vestuari al pavelló quan tots sabem que en una competició, encara que siga local, sempre hi ha tensions.

Comptat i debatut, jo pense...tant costaria crear un servei d’esports que s´ocupara d’aquestes qüestions?, un servei que donara l’opció a totes les persones de gaudir del pavelló, les piscines, el frontó, i en general de totes aquelles instal•lacions tancades del ajuntament que requereixen un major manteniment, abonant una quota anual. Podrien fer-se diferents quotes per facilitat l’accés, a les persones aturades o als estudiants, per exemple, la quota podria ser del 50%, motivant així l’ús d´unes instal•lacions que semblen molestar en lloc de ser considerades com un be del poble.

Bé, he deixat caure algunes de les idees, però segur que encara hi ha algunes en l’aire, per això deixe obert aquest espai, perquè tothom reflexione i aporte idees i pensaments del que deuria ser l’esport al poble.

la fuga

Rostros palidos cruzan la acera, la noche esta bien entrada y la fauna nocturna no tardara en desaparecer en sus cuevas para sobrevivir a un nuevo amanecer, algo llama mi atencion.

La culpa me atormenta, yo no keria, se encontraba ahi,sola, en la oscuridad, tan fragil, como si esperase a algun enamorado trasnochado. Su figura, fina y elegante se alzaba tan majestuosa como fragil ante mis ojos y un oscuro hilo de salvajismo se cruzo por mi mente, solo k no era ya mi mente.

En un segundo mis dedos la han rodeado con sigilo, en el anonimato de la madrugada ha vastado un corte no muy limpio para sesgar tanta belleza. No ha caido sin resitirse y pekeños arañazos marcan mi brazo, pero el dolor ha valido la pena.Los faros de un vehiculo de reparto interrumpen la oscuridad de la escena, pero los altos setos cubren la escena mi crimen. El obeso conductor mira fijamente mis ojos cuando cruza a mi altura, pero acostumbrado a los habitantes nocturnos de la ciudad no da mucha importancia a mi lasciva mirada.

No obstante, su presencia me pone alerta, en cualquier momento puedo ser descubierto y entonces me veria en un aprieto, levanto su cuerpo con delicadeza, casi sin notar su peso, y entro en el oscuro portal.Hay una bombilla k no funciona y tropiezo con el primer escalon de la escalera, casi me cae el cuerpo y una maldicion cruza mis labios, pero nada evitara mi exito, asciendo sin hacer ruido y me situo en el pasillo del octavo piso. Parece un buen lugar, nadie descubriria el cuerpo hasta dentro de muchas horas, hasta k el despertar del primer trabajador fuera interrumpido por esa presencia en el pasillo. Si ahi sera un buen lugar.

Mi corazon ruge, mi respiracion agitada, no me impide notar el fluir de mi sangre, sangre k se helo al escuchar un timbre en el pasillo, casi caigo en mi huida y la culpa me invade, ¿por k pulso el timbre mi mano?, ¿por k...?
("M")


Al abrir la puerta me encontré con el cadáver. Crucé el umbral, miré a mi alrededor en busca del culpable de crimen tan atroz y me asomé despacio a la escalera con miedo de encontrar su rostro quieto, esperándome. Tras comprobar que nadie más estaba allí, permanecí en silencio tratando de escuchar los pasos de la huída pero el fuerte latir de mi corazón me impedía oír nada más. Me sentí insegura y observada, podía percibir todavía el timbre de la puerta en mis oídos y su presencia huída a través del pasillo. Apoyé la espalda en la pared para asegurarme la imposibilidad de un retorno que me avasallase de nuevo por detrás, siempre había tenido ese miedo y aun sigo teniéndolo. El corazón fue frenando poco a poco su ritmo al cerciorarse de la inexistencia de ninguna otra vida además de la mía. Entonces giré lentamente la cabeza para dirigir la mirada al lugar donde permanecía inerte lo que poco antes fue vida; allí estaba, colocado estratégicamente en el suelo, en frente de mi puerta como esperando a ser encontrado. Mis pasos avanzaron hacia aquel lugar pese a la completa desaprobación de mi cabeza. Me arrodillé a su lado y el corazón volvió a acelerarse cuando me dispuse a descubrir la identidad de la víctima, para ello abrí con temblor la nota que le acompañaba y encontré un "te quiero". Entonces, tomé el cadáver de la inerte rosa con sumo cuidado y entré de nuevo en casa.
(rkl)
Jo nomes he escrit la primera part, com a resposta al misatge d´una gran amiga, autora de la segon.

El escondite

-Míralos, ahí parados, llevaran por lo menos tres horas y no se mueven, con lo frío que esta el día, no me gustan sus pintas-

Obviamente no esperaba que Lale, mi gato contestara, simplemente me estaba mirando como si fuera el único ser vivo de la habitación, intente acariciarlo, pero huyo.

Habían pasado un día de la pelea en el instituto, cuando Tomas había amenazado con sacarme las tripas, y yo no pensaba dejar que lo hiciera. Aun recordaba cuando el abuelo me llevaba al pueblo a ver la matanza del cerdo y veía como se derramaban todas las tripas del pobre animal, y no dejaría que Tomas hiciera lo mismo conmigo. Había conseguido escapar y esconderme en la vieja fábrica y allí estaba mi fuerte, nadie conocía como yo el lugar y nadie nunca me encontraría en ese lugar, salvo mis padres. Debí quedarme dormido por que no recuerdo nada salvo que desperté en mi cama vestido aun, así que debieron encontrarme y llevarme a casa, menuda paliza me esperaba cuando me viera mi padre, si no me mataba tomas, sin duda lo haría el, tenia costumbre de usar el cinturón al igual que según decía su padre y su abuelo lo habían usado con el cuando hacia alguna trastada, y conocía demasiado bien el sabor de esa piel, pues no era ningún santo. Así pues, si tenia que escoger entre morir a manos de tomas o en la correa de mi padre, solo me quedaba la huida. Si no recordaba mal en mi anterior intento había llevado suficientes provisiones (dos paquetes de galletas, una cajita de chocolatinas y mi cantimplora de las excursiones con agua además del bocadillo del almuerzo) para empezar mi viaje y confiaba que al igual que en las aventuras de “los cinco”, siempre se encontraba quien ayudaba a un pobre chico.

Había gente en el salón, no armaban mucho jaleo pero sin duda estaba casi toda mi familia, el tío Juan y la tía Sofía, el tío Pedro, no se si mis primas estarían también, pero si quería tener éxito, debía darme prisa y moverme como una sombra, debería ir descalzo, pero curiosamente ya lo estaba, así que silenciosamente empecé a bajar las escaleras. El parqué crujía a mis pasos con un ruido que para mi era demasiado escandaloso, pero parecía que nadie se daba cuenta. La curiosidad me pudo e intente asomarme a la sala donde estaban reunidos todos, en ese lugar estaban todos muy serios y parecía que mi madre lloraba, sin duda la condena era firme y mi curiosidad me ponía en grave riesgo. Había también gente extraña, que no había visto demasiadas como una anciana que murmuraba palabras muy lentamente, la verdad es que daba escalofríos solo de oírla, y ya tenia bastante frío yo. Decidí seguir mi camino en las sombras y abandonar la casa, y en esas estaba cuando a mi prima Helena se le ocurrió salir de la sala, yo juraría que me vio y eso k fui rápido escondiéndome detrás de las cortinas del ventanal, pero solo quedo mirando las ventanas, como si un ligero movimiento le llamara la atención, me envalentone y saque la cabeza para hacerle un gesto de que guardara silencio, ya que teníamos casi la misma edad y a veces jugábamos juntos en su cuarto cuando nuestros padres iban a ver fútbol o jugar a las cartas, pero en ese momento justo giro la cabeza y salio dirigiéndose al baño mas cercano, yo creo que si que debió verme, pero no dijo nada, me llamo la atención que parecía que hubiera llorado y que estuviera muy triste, al menos podía confiar en que ella guardaría silencio, de momento.


Me acerque a la puerta de la calle y me sorprendió que la puerta estuviera abierta, al mirar hacia fuera vi. Que los curiosos que vi antes desde la ventana estaban dispuestos de espaldas a la puerta, nadie me miraba y al menos algo de fortuna me acompañaba en este intento de fuga. La noche era oscura en aquel miércoles de finales de enero, pero para mi sorpresa y pese a que no llevaba abrigo (si no recordaba mal, mi mejor chaqueta me esperaba en mi base secreta). Como estaba en fuga, y mis progenitores no tardarían a dar el aviso para que me buscaran, salte la verja del jardín y procedí a alejarme lo mas que pudiera de la casa, pero no fuera que algún vecino me viera y le diera por seguirme daría un rodeo cerca del parque, en ese lugar podría esconderme y asegurarme que era libre, libre por fin a los diez años.

Era una lastima, lo que había sido mi cárcel hasta hace unos pocos momentos había sido antaño un paraíso, donde reinaba y mi voluntad era la escuchada. Solo era pedir algo y todos se peleaban por cumplir mi deseo, pero hace tres años todo aquello cambio, un maldito día aquello tuvo la osadía de no solo interrumpir en mi territorio, si no dominarlo. Uno a uno toda mi familia fue cayendo bajo su influjo hasta dejarme de lado, y lo que antes era aplaudido ahora fue silenciado, y los actos que eran premiaos con las mas dulces golosinas pasaron a ser cinturones de cuero, quizás debiera haber huido antes del reino de ese que se hacia llamar mi hermano, pero que solo era un crápula perverso.

Al fin era historia, no lo querían mas a el, no contestaban a sus llamadas antes que a las mías, si me había convertido en una molestia, aun les hacia un favor. Pero lo pasado pasado esta, ya se arrepentirían, ahora mi única preocupación debía ser tomas, esa bestia era capaz de encontrarme y mientras estuviera en la calle seria vulnerable, así que debía esconderme hasta que se despejara el camino a mi bunker, en ese lugar seria invencible.

Me adentre en el parque escondiéndome en un matorral desde donde se veía toda la explanada de los columpios y la cancha de fútbol sala, en ese lugar había unos pocos niños, pero no jugaban, estaba como tristes y parados. Creí reconocer a Javi, el hijo de la estanquera, y a Manuel, un chico de mi clase, en ese momento llego tomas, lo cual me indujo a esconderme mas aun dentro el arbusto, puesto que las rama son me hacían daño, al contrario de lo que siempre sucedía, sin duda mi estado de libertad me hacia mas fuerte. Parecía que discutían, los demás gritaban a tomas que no debía decir eso de alguien que y no estaba, que era un mal tipo, no sabia de quien hablaban en un principio, pero después, lo advertí, ¡¡hablaban de mí!!

Desde la distancia no entendía bien sobre que hablaban, pero al parecer me recordaban como si me hubiera marchado para siempre, hasta Tomas hablaba bien de mi. Sin duda había subestimado a mis padres y mi fuga había sido ya no solo detectada, si no que alertaron a todo el barrio y también con ello a mis enemigos. Sin duda tomas pretendía prepararle una trampa por si sus buenas palabras me hacían descubrir mi posición, pero mas astuto era yo y les había cazado sin problemas.

Aguarde entre los arbustos hasta que se despejo un poco el parque, sin duda se habían marchado ya a casa. Serian sobre las siete de la tarde cuando me decidí a abandonar mi tenue camuflaje y buscar la seguridad de mi bunker, donde seria ya invulnerable. Me había percatado que mucha gente se dirigía en dirección a mi casa, todos uniformados de oscuro, ante lo cual no podía ser otra su función que las patrullas de búsqueda, sin duda pronto carteles con el “se busca” y mi imagen forrarían los muros del barrio, debía refugiarme antes de que me vieran. Aprovechando la ausencia de la luna me dirigí por un callejón que llevaba desde el parque hasta la esquina donde nada mas girar se veía ya la puerta de mi base secreta.

Transitando por el oscuro callejón un helado viento se levantaba a mi paso, removiendo periódicos viejos y basura, los perros aullaban acompañando mi paso en la distancia solo unos escasos gatos callejeros apartaban su atención de las sobras que consumían para fijar su extraña mirada en mi paso. La sensación de libertad me hacia insensible al frío o al viento, o eso creía, pero un temor crecía en mi, se hacia tarde, nunca había estado solo tan tarde por la calle y no había escuchado nunca nada bueno de estas horas, tenia que llegar a mi refugio ya, pero, algo me estremecía, y no sabia que era.

Lo supe antes de girar la esquina, una sensación de “dejavu” o un temor me estremeció, algo no encajaba, por un momento pensé que mis padres estarían en la esquina esperándome con el infame, pero era peor, la fábrica no estaba. En su lugar cascotes y escombros se amontonaban alrededor de una zanja o explanada misteriosamente abierta cerca de la verja, alrededor del muro del perímetro y por la abertura por donde solíamos entrar multitud de flores, postales y velas se agolpaban desorganizadamente, algo no encajaba.

Iba a acercarme a mirar las postales pero cuando me acercaba a las vallas que rodeaban la fabrica una luz de un coche me ilumino, no me vieron de milagro, debía ser una patrulla buscándome, me escondí tras un contenedor y me quede en ese lugar quieto, no tenia nada que hacer, mi refugio y mis provisiones se habían esfumado, estaba perdido, solo quedaba entregarme y ver que decidía mi padre sobre mi. Me dirigí a mi calle ya a pecho descubierto, pero algo ocurría, solo hacia que cruzarme con gente seria y triste, pero no me miraban, ¿que ocurría?, ¿acaso no me buscaban?, el miedo empezó a invadirme, ¿es que no me buscaban o acaso el infame había conseguido borrarme del todo del recuerdo de la gente? Seria eso, se lo había dejado en bandeja, pero ahora el hijo prodigo volvía a casa, ya vería ese.

Me dirigí envalentonado hacia mi calle, así con orgullo me entregaría a mi castigo, para dar ejemplo a mi hermanito, así lo hacia uno de los nuestros, pero la gente que se acumulaba enfrente a mi casa, que lejos de disminuir había aumentado, no se daba cuenta de mi presencia, ni siquiera Tomas se percato de mi presencia, todos miraban las flores en circulo que una furgoneta descargaba en la puerta del garaje, aquello no me gusto, empecé a gritar, pero nadie me hacia caso, me ignoraban, gritaba partiéndome el pecho pero nadie me miraba, me ignoraban, era horrible, entre en la casa gritando pero nadie me miraba, nadie me hacia caso, era como si no existiera, solo Lale se percato de mi presencia, me miraba y maullaba, ni mi prima Helena, ni mi tío ni nadie me hacia caso, si ese era su castigo me estaban asustando, mire a Lale a los ojos y el me comprendió enseguida, busca a mama, ¿donde esta? El gato subió hacia mi habitación, alli estaba, alli mi madre no me haría el vació, ella imposible, el gato raspaba la puerta de mi habitación, abr de golpe gritando, ¡mama perdóname!...




**********************************************************************


-vaya, el viento ha abierto la puerta-dijo el abogado de la familia
-tranquilo Luis, debe haber sido el gato-comento el padre
-el pobre Lale quiere también despedirse de Miguel, el pobre lo conoce de toda la vida.
-no dejes que se acerque al ataúd-comento el padre-bien, por donde íbamos Luis, entonces ¿no podemos demandar a la fabrica por el derrumbe? Donde esta la justicia, ese derrumbe se ha llevado a mi hijo.
-me temo que no señor, quien sabe que hacia Miguel en la fabrica, quien sabe.

Anem de festa?

Ah les festes. Molta gent veu a les festes del poble la imatge que dona als seus veïns la localitat. Tal volta seria el moment de plantejar-se quina es aquesta imatge.

Es clar que l´acte que mes gent reuneix es el bou. Es així i esta dins la nostra pròpia cultura majoritària. Es un argument irrefutable, ara be, no es un acte diga'm multitudinari de hores, ja que te unes connotacions molt precises. Si vos fixeu, la majoria de public es concentra a dos parts de la festa nomes, a 'la prova' i a 'l´embolada'. En aquests moments es quant el public es concentra a la plaça, moments després de tots dos actes pots veure rius de gent abandonant la plaça, i anant cap a on? Pot ser seria possible la idea, no tant agosarada com realista, de mantindre una programació paral·lela als actes taurins. Tan difícil seria entendre que una orquestra iniciara la seua actuació moments després de la primera embolada de la nit, i que fera coincidir els descansos amb els moments de les altres embolades? Així es mantindria certa activitat durant els moments de entre actes, quan la plaça, francament, es mes buida que viva. Qui diu orquestra diu qualsevol acte de qualitat. Altre punt seria la ubicació del 'casal del vi' a una situació mes propera a la festa, donant servici i al mateix temps enriquint el seu ambient de l´assistència als actes taurins. Qualsevol localització propera al recorregut tancat dels bous seria mes eficient i festiva que l´actual, i mes beneficiosa per als comerciants.

Això em du a reflexionar sobre altre acte, els balls. Segurament eu visitat altres localitats en festes, i si es així, podeu recordar on es situen les actuacions musicals? Sempre es situen prop de la festa, no lluny del centre, o casi sempre, la qual cosa implica a la població dins la festa. A Betxí no, les actuacions musicals, 'discomobils' i orquestres estan arraconades al frontó municipal per decret. Tal volta als seus inicis no ni havia veïns que es queixaren, però hui en dia si ni han, i tenen el dret de queixar-se per nou dies seguits de sorolls fins la matinada. Tal volta una solució, per a poder respectar tant els que volen festa com els que volen descans seria descentralitzar aquest actes, sempre que el temps siga bo. Podria fer-se ball, generalitzant, a la plaça major els dies sense bous, o al gran espai que ni ha davant la 'cambra agrària', tallant el carrer, o prop del poliesportiu, o a qualsevol avinguda o parc amb el espai necessari, ja que son actes als quals no es paga. Els crítics diran que no es pot tallar un carrer principal del poble, que molestaries veïns...jo els responc que veïns es molesten eu fages on eu fages, a no ser que vulgues fer-lo fora del poble, però soc contrari a aquesta mesura, ja que mataria la festa i seria un perill per a la integritat de la gent. Pel que fa a tallar carrers, francament, si València, Borriana, Castelló i altres grans ciutats tallen el seu centre i molts carrers i vies, amb molt mes trafic del que mai tindrà el nostre poble, no veig per que no es pot fer a Betxí, mes encara quan es talla per altres actes i en forma molt mes massiva.

L´assistència als actes també es un punt important. Els actes de teatre a festes i els espectacles d´aquest tipus tenen una assistència molt gran, sobretot amb artistes que atrauen molt de public. Lamentablement l´aforament del auditori es insuficient en la majoria de casos per a cobrir aquesta demanda d´assistència, però per el fet de que siga al aire lliure, o a un recinte de major capacitat, no deu decaure la qualitat del soroll ni del escenari, tal i com ha passat en alguna ocasió. Els responsables de les festes deuen acceptar el seu repte, i no dedicar els seus esforços nomes a un acte, ja que totes les activitats son responsabilitat seua, deu ser alerta de qualsevol imprevist, i no excusar-se, ja que per això si el màxim responsable esta ocupat, deu haver un equip o ajudant preparat, ja que es la seua responsabilitat.

Altre punt, important també, es la participació ciutadana en les festes. El nostre poble viu una situació molt estranya en este aspecte, sa passat a negar qualsevol tipus de permís per a actes que vingueren des de qualsevol penya, a deixar que el acte central d´un dia important com es el primer dissabte depenga de l´organització d´una penya. Tenint en compte que no ha sigut aquesta iniciativa per voluntat pròpia, si no per la greu situació econòmica de la localitat, tal volta seria el moment, aprofitant-se, d´anar un poc mes enllà. Les penyes, a la manera de l´associació de cadafals (aquest seria un bon punt d´inici) deurien ser organitzades en un òrgan consultiu, sense poder de decisió, i democràtic, amb un vot per penya. Aquesta junta ajudaria els responsables d´organitzar-les a cobrir els gustos majoritaris del poble, i també donara veu a les iniciatives minoritàries, per gaudir d´un lloc al programa de festes. Teatres, actuacions musicals, orquestres, dies de bous, iniciatives esportives...qualsevol idea que sortira d´aquest òrgan no tindria per que ser duta a terme, però com a mínim s´enriquiria unes festes que son mes que bou i ball. No vull restar-li importància, però ni ha festa mes enllà d´aquestes dos activitats. Aquesta 'Junta de festes' tindria reunions que finalitzarien en prou temps, diga'm finals de febrer, per tant de fer un esborranys de programació que quedaria en mans dels responsables per a la seua realització en tot allò que siguera realitzable. Ja que son les festes del poble, que el poble done la seua opinió del que vol.

Son nomes algunes idees, no estan totes, però serien tantes en aquest aspecte que seria un text molt llarg, queda parlar de la qualitat de les orquestres, de les 'discomobils', del nombre de bous i de qui els paga, de l´assegurança d´aquests actes, dels teatres, de les festes de disfresses, dels pasacarrers infantils, dels actes religiosos, de quines son les festes del poble, que per a mi no son tan sols les de setembre...tantes coses que donaria per a un altre text. Espere les vostres idees i comentaris, ja que son les nostres festes.

I lo bonic que es conduir per el nostre poble...

Deien els romans que tots els camins duien cap a Roma, el centre del seu mon. Una part important de la humanitat es deguda als camins, a les vies de comunicació terrestres i al seu estat, allò que es sol dir urbanisme. Tal volta el nostre pobre no es un exemple de manteniment dels camins, ja que estan en un estat d´abandó preocupant. Peró no tan sols els camins rurals, si no les mateixes vies als nostre poble tenen un estat deplorable i no es fa res per solucionar-lo.

Pas per pas, la senyalització es en un estat precari a la majoria del poble, on als cantons conflictius els espills no se sap si servien per a millorar la visibilitat o be per a que alguna veïna puga maquillar-se. Les dos vies principals de la localitat, les mes amples i grans, o siga, la avinguda Sant Josep Obrer i la Primer de maig presenten el mateix aspecte des de que jo recorde, i fa mes de 20 anys. Pot ser per aquella època eren una meravella, però a dia de hui son espais mal aprofitats que no solucionen ni faciliten ni el aparcament de vehicles ni tampoc la seua mobilitat.

Un altre exemple, a Betxí el parc automobilístic ha crescut de manera quasi exponencial en els últims anys, on en cases on abans ni havia un cotxe per a tota la família ara ni han dos o tres. Açò es deu a la falta de transport public útil al poble, on per anar a qualsevol lloc fora de Betxí es necessita d´un vehicle. Al meu parèixer, amb algunes reformes es podria augmentar les places de aparcament en aquestes dos vies, solucionant molts dels problemes dels veïns i augmentant al mateix temps la zona peatonal, possibilitant tant la creació de terrasses publiques com de una zona per als vianants agradable tant per al betxinenc com per al visitant. Per suposat es tractaria d´una actuació ben estudiada, i que donaria solucions reals al poble, no com la recordada actuació sobre la plaça major, que es va quedar a mitat camí entre la utilització per a vianants exclusivament i la plaça taurina, essent poc practica i gens bonica la plaça resultant, que a més de no solucionar els problemes del centre, genera nous problemes de treball, amb el muntatge i desmuntatge, i de estacionament, on es pot aparcar a qualsevol lloc. Tal volta siga una idea bastant agosarada, però crec que tant la plaça major del poble, com algunes vies estretes del centre de Betxí deurien ser per a vianants, amb accés restringit a vehicles de carrega/descarrega i veïns.

Altre punt es les zones perilloses per a la conducció, que tots coneixem, posaré alguns exemples per si algú no els coneix, la entrada al poble per la 'citroen', un perill al qual cada poc de temps ni ha un colp, per sort no massa greus, i també es una zona on no ni ha pas per a vianants, i això que el polígon industrial es a l´altra banda i ni ha dones que per anar al magatzem a treballar van a peu jugant-se el físic, el pa i la vida fins i tot. Altra zona en un estat similar es la situada davant el bar 'els Collidors', on per experiència pròpia de treballar a la zona les ratlles pintades a terra son paper mullat i no ni ha un accident greu simplement per atzar, no per previsió. La entrada a Betxí centre, amb no massa bona visibilitat i on depenent don arribes, la situació es ben difícil per entrar i sortir. La sortida cap al camí d´onda, on cables que subjecten els postes de la llum son al mig la via publica, entre altres problemes, o les arribades a molts camins del poble bastants transitats, amb una senyalització e il·luminació precària, no responen a la necessitat de tots nosaltres.

Això pel que fa als vehicles, molts de nosaltres surtim habitualment del poble, la gent que te eixes coses. Tat que ni ha pobles amb un centre amb un encant molt gran, on totes les cases son mes o menys de la mateixa forma, i es respecta una jerarquia de colors i formes. Ara be, a Betxí, al menys al casc antic, o el que podríem entendre per ell, cadascú edifica seguint les normes que li venen en gana, sense seguir un ordre i amb un estil moltes voltes no diré de mal gust, pero que si trenca la armonia del lloc, si alguna vegada ha existit, tal volta seria hora de crear unes normes que impediren la creacio de edificis que trencaren la bellessa d´una plaça, un parc o una avinguda, respectant la llibertat dels propietaris esclar, pero amb uns minims i uns màxims. Altre punt seria la oferta de vivenda de protecció oficial i quins programes d´ajuda als joves i d´accés a la primera vivenda es promouen des de´l consistori, al meu parèixer no insuficients, si no inexistents, o algú coneix un programa de vivenda VPO a Betxí?

Per ultim, per acabar, encara que podríem estar bastant dies explicant allò que ens pareix que esta mal fet, es una vergonya que els camions de gran tonellatge seguisquen passant per dins de les zones habitades. Si es crea un parc industrial es per a que totes les empreses deixen de utilitzar les vies del centre urbà. Els camions de gran tonellatge necessiten maniobrabilitat, espai, son sorollosos i destrueixen els asfalt, i les seues faltes no tan sols les paguem entre tots, si no que també les patim. Si no com creieu que es fan els bonys al asfalt a zones com davant la 'michelin' o per la avinguda? De les bicicletes? Si les empreses no volen traslladar-se de lloc, com deurien fer, i traslladar-se als llocs habilitats per a elles, deurien assumir o vores obligades a assumir la reparació dels danys causats a la via publica, i deurien finançar un accés per a eixos transports per fora del poble evitant les vies normals de la població per als transports de grans mercaderies, evitant així molèsties i danys a la resta de la població.

Son nomes algunes notes sobre lo que es deuria millorar al meu parèixer. No soc il·lús, no es feina que es puga fer en quatre anys, ni en deu, ni en vint, ja que es tracta d´un abandó de la localitat de molts anys, tal volta no voluntari, si no per desconeixença o incapacitat, però abandó a la fi, i som els betxinencs els que eu patim però també els que eu permitim

Sobre la cultura...

Ah! la cultura. Possiblement la paraula que mes en llavis de les persones esta, sempre amb el seu us partidista es clar. La paraula mes prostituïda del nostre vocabulari, descomptant les que es referissen a la prostitució mateixa segurament.

Si be molt es parla de la mateixa, poc es fa per ella. Segurament, amb excuses com que es un gasto molt alt, o que costa molts diners, o simplement que no atrau a ningú, la cultura es una rèmora del ajuntament, abandonada i mantinguda en mínims i gracies al interes de associacions privades. Un afegit a les festes com a setmana cultural, mitjançant la qual s´intenta justificar les accions, però fins i tot la lluentor de la setmana gran del poble li han llevat actualment. I els pocs actes que es fan, sempre amb mitjans precaris, qui no recorda per exemple la actuació de Jeremy Williams al frontó fa dos anys, amb un equip musical paupèrrim, o quan a 'Pot de plom' se´l fa actuar a un auditori xicotet per a la demanda del public, nomes dos notes entre les moltes que tots coneixem.

I arribem al auditori. Jo he viscut a molts llocs, mes grans, i mes xicotets que Betxí, i puc dir-lo, es un auditori xicotet per a les necessitats del poble. Eu diu la gent que va a la presentació de les festes, on entre musics, autoritats i família no hi cap ningú, eu diuen els musics, que no poden actuar amb les comoditats esperades. Peró de moment no es pot arreglar un auditori nou, de pocs anys, i si es greu el fet de que sigui petit, mes greu encara es no traure-li rendiment. Jo recorde quan era petit al poble on vivia que en divendres l´ajuntament d´allà, i nomes tenia 7000 habitants el poble, oferia teatre a tots, gratuïtament. Companyies amateurs i econòmiques permetien presenciar adaptacions de Cervantes, Shakespeare, i obres tant clàssics dels autors del lloc, gallecs en aquell lloc, com d´autors clàssics tant espanyols com estrangers. Moltes vegades juntament amb l'institut i els encarregats de literatura, filosofia o qualsevol rama que poguera exercitar la ment dels joves, i també dels majors, i enriquir-la, s´acordaven les obres a representar i així s ´aprofitava el temps dels estudiants per a conèixer els clàssics, i dels majors per a recordar.

No tan sols deu considerar-se cultura allò que pot realitzar-se dintre el auditori, també actuacions musicals en dates celebrades, o les celebracions on el poble de Betxí es manifeste majoritàriament, deu tindre aquesta consideració. El teatre, la pintura, la musica, les lletres son les arts que deuen impulsar-se amb una política activa. No tan sols es fer els actes, si no publicitar-los, donar-los a conèixer i aconseguir que la gent conega quan es fan. També es deurien recolzar totes les iniciatives de caràcter cultural per part de penyes, fundacions o grups organitzats de gent, per continuar enriquint la oferta del nostre poble. El recolzament de aquestes iniciatives deuria ser tan gran com el que reben propostes festives o esportives.

Tal volta, ja que tenim una pagina web del ajuntament, aquesta deuria oferir una oferta cultural, mitjançant un treball actualitzat i amb coneixement de causa, tant de les ofertes al poble, com les mes destacades de la rodalia, de forma que pugues qui estiga interessat amb un clic d´ordinador conèixer quines son les seues opcions.

I com a centre cultural, la biblioteca pública deuria ser una realitat on la gent poguera anar a llegir la premsa diari, aprofitant el seu emplaçament amb un jardí acondicionat per a llegir a l'ombra, i fins i tot prendre algun refresc o cafè. Els estudiants principalment i també tot aquell que vulgues deuria poder tenir accés a Internet des d'aquest edifici, tant mitjançant ordinadors habilitats a tal efecte al edifici, com per una ret wifi de lliure accés i gratuïta, que podria impulsar-se com a servici per a tot el poble, amb un preu reduït i comptat dins els impostos locals. fins i tot deuria comptar aquest centre de formació i cultura amb habitacions habilitades per a reunions de les associacions culturals amb els encarregats de la cultura al consistori i per a tots aquells que tingueren la necessitat de reunir-se o fer un treball amb grup, per no dir que un catàleg de les obres actualitzat seria necessari per a poder consultar totes les obres del centre.

Aquestes son algunes idees pròpies, moltes seran de difícil rendiment, però la cultura no deu valorar-se com si de un negoci o una empresa es tractes, ja que es una inversió en el futur del nostre poble, en la educació i en la diversió sana. Es cara, tant com es vulga presentar, però si compleix el seu objectiu, es el gasto mes barat que mai es realitzara. Tal volta siga car encendre les llums del auditori, o alquilar un equip de musica adequat, o be dur una companyia amateur per a realitzar una serie de obres amb poc de public, però personalment considere que es mes car no fer res, o fer lo mínim com fins ara.

Sobre el títol del blog i el seu significat.

Sobre el títol del blog, poques coses es poden dir. Varies son les fonts d´inspiració del mateix, sobretot la obra clàssica 'l Odissea' de Homer, però mes encara per la poesia de Kavafis i el seu poema anomenat Itaca, tant en l´original com la magnifica versió de Lluís Llach.


El poema de Kavafis:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.




La versio de Llach:

http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc

Que cadascun tregui les seves conclusions